Un dels aspectes que surt sovint a debat públic en relació al sistema educatiu és el dels vasos comunicants que s’estableixen entre societat i aula. La gran pregunta hauria de ser: “Fins a quin punt l’escola està en disposició d’assumir i corregir tot un seguit de problemàtiques i disfuncions en bona mesura originades en el seu entorn social?” Aquí del que es tracta no és pas de tirar pilotes fora, eludint funcions i responsabilitats, sinó de situar convenientment el món de l’ensenyament dins la realitat global de què forma part. En aquest sentit, el paper del català al seu si esdevé un veritable paradigma per a il·lustrar la situació, tot i que la seva importància va molt més enllà de l’ús que poguem donar-li com a exemple. Des del meu punt de vista, el paper a jugar per la llengua pròpia hauria de ser cabdal en la vertebració de la nostra societat, i imprescindible si volem encarar els reptes de present i de futur que se’ns plantegen i plantejaran.
En temps de transicions, el català era un dels puntals de la reivindicació dels ensenyants. Recordeu?: "Escola pública, laica, gratuïta i catalana". I aquí ben bé podríem dir que l’ordre dels factors no alterava el resultat del producte. Aquesta temàtica, però, no era pas un bolet sorgit per casualitat de la ment del professorat de l’època, d’entrada perquè els seus mantenidors desbordaven amb escreix l’estricte àmbit d’aquest col·lectiu (del qual, per cert, sorgiren també bona part de les principals resistències als tímids avenços en la recuperació del català)... L’escola catalana esdevenia un element més (per bé que important) d’un ampli desig de reconstrucció nacional. Qui més qui menys sap com han anat les coses de llavors ençà, però tot plegat podria recordar una mena de cicle vital, en què després d’un primer temps d’ampli suport social venen un segon d’institucionalització a mig gas (amb algun trumfo i força rebaixes) i un tercer marcat per les evidències d’aquesta dinàmica: un retrocés en què l’escola esdevé una mena de reducte de la normalització del català, però ja molt malmès i permeable a les embestides de l’exterior.
Els ensenyants d’avui afrontem, entre molts d’altres, el repte d’intentar fer passar com a normal a les aules una llengua que en molts àmbits de la nostra societat resta absolutament minoritzada. No és estrany, doncs, que hi hagi alumnes que puguin preguntar-se de què (els) serveix el català o, pitjor encara, que arribin a veure’l com una imposició, atesa l’aparença d’artificialitat amb què deuen contemplar-lo tan bon punt surten de l’aula. La solució en bona mesura se’ns escapa de les mans, perquè no depèn només de nosaltres. Però també és cert que en el nostre àmbit s’ha afluixat, per dalt i per baix, i cal (penso) retensionar la situació: reassumint compromisos personals i col·lectius, incorporant el català a les prioritats docents, impulsant i introduint debat i propostes al respecte...
Això sol, sens dubte, no solucionarà la forçosa minusvalia en què la irresponsabilitat d’uns i la sempiterna acció homogeneïtzadora d’altres ha situat la llengua pròpia de Catalunya, però penso que, per les nostres responsabilitats socials, és just allò que ens toca de fer.
